Viatge fotogràfic a Etiòpia. Grup estiu. Expedició tribus del sud. Cerimònia Ka’el amb la tribu Bodi

Esmorzar. Sortida en vol cap a Jinka. Arribada, i si fos possible accedir cap a territori Mursi, entraríem al parc nacional de Mago per trobar-nos amb aquesta coneguda tribu africana. Tornada cap a Jinka i sortida a Turmi, capital del poble Hamer.
Allotjament a l’hotel.

Nota: La visita dels Mursi, no es pot confirmar fins que s’estigui aquell mateix dia allà, ja que són una gent que de vegades genera problemes i davant de tot cal assegurar la seguretat dels viatgers, en cas de no poder accedir al seu territori es realitzarien visites complementàries als voltants

Esmorzar. Dia dedicat a aprofundir en altres ètnies nilòtiques de la Vall de l’Omo. Sortida cap al riu Omo per visitar els Karo al poble de Korcho situada sobre el riu Omo, en un lloc estratègic on el riu fa una corba.
El poble dels Karo està formats per unes 1.000 persones i són els únics sedentaris de la zona. Són agricultors estacionals, pastors i recol·lectors de mel. Practiquen la pesca que fins a èpoques recents era tabú i només ho fan els joves solters. Els seus poblats són una mica més sofisticats amb cabanes de bona manufactura i graners. Es porten bé amb els Hamer als que contracten com a pastors i els venen sorgo. Amb els Nyangatom i els Mursi sempre tenen conflictes. La bellesa física entre els Karo té un valor importantíssim; els homes, més presumits, es decoren el cos amb pintures vegetals blanques i ocres i porten sempre el “borkota” (una espècie de tamboret recolza cap) i un Kalàixnikov amb cananes repletes de bales. Les dones porten el cabell recollit en boletes, porten un clau al llavi inferior i van carregades de collarets i braçalets. Són bastant sociables i elaboren una beguda tipus hidromel que prenen a les festes en acabar la collita. Pot durar diversos dies i és l’ocasió per ballar, decorar-se i formar parella. Igual que els Hamer, els joves practiquen el Salt del Toro, un ritu d’iniciació ineludible i que estigmatitza negativament qui falla. Seguirem cap a Alduba, on gaudirem d’aquest interessant mercat dels pobles Tsemay, Benna i Ari. Dinar. Tornarem a Turmi on passarem la nit. Allotjament a l’Hotel

Esmorzar. Sortirem cap al P.N. de Mago, direcció oest cap a la població de Hanna Mursi territori de l’ètnia Bodi. Arribada en una aldea tradicional, per poder acampar i poder visitar aquesta gent i conèixer la seva cultura i també la seva tradicional manera de viure. Activitats amb ells al vespre i a primera hora del matí. Nit en acampada.
Els Bodi: Són coneguts pel seu estil de vida tradicional i la seva estreta connexió amb la natura. Han mantingut les seves tradicions i costums al llarg dels anys, cosa que ha contribuït a preservar la seva cultura única, com la seva famosa cerimònia d’any nou Ka’el, un grup selecte competeix bevent sang i llet de vaca per engreixar el més possible en un termini de sis mesos. El guanyador es converteix en heroi de la tribu per la resta de la seva vida.
Els Bodi han preservat la seva rica cultura al llarg dels anys. Han transmès les seves tradicions de generació en generació els seus costums per a es mantinguin vives, el seu idioma, música, danses i rituals, els Bodi continuen honorant la seva herència i transmetent el seu coneixement a les noves generacions.

Dia dedicat per conèixer el territori Bodi i gaudir de la cerimònia del Ka’el. Aquesta cerimònia no té un dia concret establert pel que fins a uns 15 o 30 dies abans de la seva celebració no es pot saber quan s’ha de celebrar. Si no fos possible coincidir de totes maneres ens trobarem amb els joves que han de celebrar la festa.
Allotjament en acampada. Pensió completa
Durant la cerimònia del Ka’el, un grup selecte competeix bevent sang i llet de vaca per engreixar el més possible en un termini de sis mesos. El guanyador es converteix en heroi de la tribu per la resta de la seva vida
En aquesta particular tribu el greix corporal és considerat un tret venerable. I amb l’arribada del mes de juny escullen el membre més destacat de la tribu per celebrar l’any nou. Aquest no serà ni el més àgil, ni el més fort, ni el més intel·ligent: serà el més gros.
Així les coses, durant un període d’entre tres i sis mesos, els competidors s’encarreguen de portar una dieta hipercalòrica, basada en sang de vaca i llet. Això els permet duplicar i, en alguns casos, fins a triplicar el seu pes corporal.
Quan arriba el dia de l’esdeveniment, l’aldea es converteix en un complet festival per a l’elecció del nou sobirà. Allà, els homes ballen movent el seu cos al compàs de la música tribal. Després són exhibits davant els participants i, finalment, se’ls mesura la circumferència de l’abdomen i se’ls pesa. El vencedor serà proclamat rei per un dia i serà recompensat amb la mà de la dona més bella de la tribu.
A diferència de les altres tribus de la vall baixa de l’Omo, les característiques de les quals són ser caçadors i guerrers, els Bodi no necessiten d’un cos atlètic per aconseguir el sustent diari. Ells són seminòmades i adoren el seu bestiar per sobre de qualsevol cosa, fins i tot fins els parlen i canten cançons.
Estar gros és un símbol d’estatus i de poder. En una comunitat on les vaques són venerades, tenir uns quilos de més significa que tenen la capacitat d’alimentar tota la família. Per això l’home més obès és el més codiciat.
Per contrapart, les dones Bodi són cèlebres per la seva bellesa. De característics trets fins, primes, amb grans i expressius ulls i d’aspecte delicat. Ells creuen en un Déu del cel al qual anomenen Tuma, que porta les pluges i és la força vital de totes les criatures.
Totes les tribus indígenes de la vall de l’Omo tenen una forta relació amb el medi ambient, particularment amb el riu i la seva crescuda anual. I depenen d’aquest per sobreviure.

Esmorzar. Desmuntarem el nostre campament. Sortirem per pistes i després de creuar el pont sobre el riu Omo passarem pels conreus de canya de sucre i les fàbriques. Començarem a pujar les muntanyes fins a arribar a Maji, on pararem per descansar del nostre primer tram de viatge i continuarem el nostre camí cap a Tum, on agafarem el camí per entrar al territori dels Surma. Arribada a Tulquit, en un lloc apropiat per acampar.
Nit en acampada.
Els Surma o Suri: Ells s’anomenen a si mateixos Dama o Dhuak i són uns 32.000 individus.
Pobles veïns: Mursi, Diz, Murle, Didinga.
L’idioma Suri és molt similar amb el Mursi.
Economia: Els seus ramats de vaques són la seva riquesa principal. En segon lloc, se situa l’agricultura. Els problemes que per al pasturatge va originar la guerra civil al Sudan del Sud, i la facilitat per a l’adquisició d’armes automàtiques els han portat a entrar en la caça furtiva, havent estat acusats, juntament amb els Nyangatom, durant els últims anys d’estar acabant amb la fauna salvatge de la regió. Entren als Parcs Nacionals, movent-se amb llibertat davant la impotència del personal dels Parcs escassament preparats i mal proveït de mitjans de defensa.
Societat: Mantenen orgullosament les seves tradicions, malgrat els intents dels governs perquè s’adaptin a les formes de vida menys ancestrals. Són conegudes internacionalment, les dones Surma, pels discos de carbassa o plats d’argila que decoren els seus llavis i lòbuls de les orelles i que porten a partir dels vint anys.
Per això es foraden el llavi inferior, on col·loquen un platet petit que, amb el temps, van a poc a poc canviant per platets cada vegada més grans. És un adorn corporal que té la seva importància en el moment del matrimoni: com més gran és el platet que porti la núvia, la seva família tindrà l’oportunitat de demanar un dot més gran, generalment, consistent en caps de bestiar. Entre novembre i febrer, els joves solters es dediquen al seu esport favorit, el Donga, un tipus de lluita amb llargues vares.
Al Donga es juguen el prestigi de la seva comunitat i la possibilitat de celebrar un bon casament. Una altra de les característiques dels Surma, igual que alguns dels pobles veïns, és el seu gust pels adorns corporals. A penes si porten roba, però, en canvi adornen tot el seu cos amb pintures. Es creu que aquest costum, que avui dia la mantenen com a mera decoració en un altre temps, va tenir un caràcter intimidatori cap a altres grups ètnics enemics. De fet, els homes omplen els seus cossos de peus a cap amb els més diversos traçats geomètrics (sovint molt diferents, a base de línies serpentitzants, horitzontals, verticals, formes rodones i plans diagonals). Per a aconseguir aquest efecte, pinten tot el seu cos amb guix blanc barrejat amb aigua, de vegades barrejat amb ocre, o altres tints obtinguts de la terra.

Esmorzar: Avui farem la nostra visita als Surma a Kibish. És centre del govern i està a uns 19 Km des de Tulquit en cotxe. En arribar començarà la nostra visita a unes aldees típiques, a les dones i els seus grans plats labials d’argila o fusta. A la majoria de les dones els falten les dents inferiors deixant un espai perquè càpiga el seu plat labial i aquest quedi ben adaptat a la seva boca. Des de petites es fan una primera incisió, en la qual van introduint pals de fusta cada vegada de diàmetres més grans, fins que els entra el primer plat, el qual va augmentant fins a l’edat adulta arribant a localitzar-se plats d’uns 30 cm. Retorn a Tulquit
Nit en acampada.

Després de l’esmorzar sortirem en camí en direcció a Maji, territori del publo Dizi. Seguirem cap al petit centre de l’ètnia Nyangaton on podrem contactar amb aquesta tribu, enfrontats des de sempre amb els Surmas pels seus territoris. Mirarem d’arribar fins a la missió catòlica ubicada a prop de petits poblets de Nyangatom que ens han de permetre tenir un contacte molt proper amb aquest poble.
Nit en acampada.
Els Nyangatom (Bumes): Són unes 30.000 persones i viuen a l’extrem sud-oest d’Etiòpia i a dues zones: al riu Omo i al riu Kibish. El seu idioma és Nilo-saharià, i és força proper a les llengües dels Toposa i Turkana. Conviuen amb més o menys harmonia amb els seus veïns Toposa, Turkana, Murle i és molt poc el que es coneix de la història del poble Nyangatom. Segons les seves tradicions, descendeixen dels Karimojong i provenen del nord de Nigèria. Van començar a cultivar sorgo a les rodalies dels rius Omo i Kibish, i van passar a portar la seva actual vida seminòmada, en la qual només durant l’època seca abandonen les seves residències habituals, per marxar amb els seus ramats cap a zones amb millors pastures, aproximadament durant els mesos de novembre a febrer. A la ribera del riu Omo, moltes famílies Nyangatom s’han sedentaritzat i tot i que crien una mica de bestiar, la seva activitat principal ha passat a ser l’agricultura. Tenen conflictes amb els seus veïns de manera habitual donant-se robatoris constants de bestiar. Un dels trets més importants d’aquesta tribu són els acolorits collars que porten les dones i gràcies al color, nombre i col·locació d’aquests ornaments tradicionals, podem arribar a saber el seu rang social, jerarquia i filiació familiar. Per la seva banda, els homes porten en ocasions pírcings labials, braçalets i anells metàl·lics. Igualment poden tenir escarificacions que representen el nombre d’enemics abatuts i animals caçats.

c Continuarem el nostre camí a Turmi, arribarem per menjar i descansar i al vespre sortirem a visitar alguna aldea Hamer. Allotjament en hotel

Esmorzar i sortida cap a territori del poble Arbore, per gaudir d’aquesta gent tan especial que viuen en dures condicions.
Seguirem el nostre viatge cap a Konso, un poble format per unes 350.000 persones repartides en nombrosos poblets. Són pagesos sedentaris en un medi muntanyós i difícil, han treballat molt dur per construir terrasses als vessants d’aquestes muntanyes i cultiven fins a 28 productes diferents. Els pobles estan amurallats per defensar-se dels atacs d’animals salvatges i d’altres grups ètnics. Tenen una estructura molt particular ja que en el laberintic interior disposen de còmodes espais públics per a la vida social. Són animistes i practiquen un culte als difunts i en alguns casos els embalsamen durant anys abans d’enterrar-los. També fan un tòtem de fusta (waga) que col·loquen al costat de la tomba o els camps del difunt. Realment són la frontera “civilitzada” davant els pobles seminòmades del Riu Omo. Són bons músics, ferrers, ceramistes i teixidors molt reconeguts pels pobles veïns. Seguirem fins a Arba Minch, però abans, si el temps ho permet, podrem navegar pel llac Chamo, per mirar de trobar-nos amb els cocodrils que habiten en aquest indret.
Allotjament a l’Hotel