Viatge a Kirguizstan. En grup. Horitzons kirguisos

Tot viatge comença abans de marxar. Comença amb la pregunta que ens empeny a cercar un horitzó nou. I la pregunta d’aquest viatge és profunda: què podem aprendre d’una cultura que ha triat durant mil·lennis moure’s amb la terra en lloc de dominar-la?

El Kirguizstan no és una destinació convencional. No té monuments que apareguin en postals universals, ni ciutats que tothom reconegui. El que té és una mica més difícil de trobar: un territori on la natura continua sent la veritable propietària, on les muntanyes del Tian Shan —les Muntanyes Celestials— guarden la memòria de les caravanes que durant segles van connectar la Xina amb Pèrsia, i on la cultura nòmada segueix viva a cada iurta, a cada cançó, a cada gest d’hospitalitat.

Volarem des de la nostra ciutat d’origen via Istanbul cap a Bisxkek, la capital. Nit a bord. El vol és el llindar: deixem enrere allò conegut.

Aterrarem al matí a Bixkek, una capital jove —a penes 150 anys— i això se sent als seus carrers, cosa que sentirem en recórrer-los. Hi conviuen l’arquitectura brutalista soviètica —places enormes, edificis de formigó, l’estàtua de Lenin que encara vigila des d’una cantonada— amb una identitat kirguisa que lluita per definir-se després de dècades de domini extern. El Kirguizstan va ser soviètic 70 anys, però ha sigut nòmada tres mil. Penseu en què pesa més.
El Monument a Manas ens dona la primera clau del viatge. Manas és l’heroi èpic nacional, protagonista del poema oral més llarg del món: 500.000 versos transmesos de generació en generació, sense escriptura, només amb la veu i la memòria. En una cultura on la paraula parlada és la veritable biblioteca, el relat no és pas entreteniment: és patrimoni. Aquesta és la primera idea que ens acompanyarà aquests dies.
Recorrerem la Plaça de la Universitat, la Filharmònica, la Plaça Central Ala Too, la Casa Blanca i el Parlament. Visita a un museu local (Històric, Belles Arts o Frunze, a elecció; tancat els dilluns). Dinar de benvinguda amb cuina tradicional kirguisa.
Després de la immersió urbana, el congost d’Alamedin ens rebrà com una primera abraçada de la natura kirguisa: prats, boscos de ginebre, el riu Alamedin obrint-se camí entre roques. I al final, aigües termals minerals que brollen de la muntanya. En moltes cultures, les aigües termals són llocs sagrats: la terra que guareix, que acull. És la manera que té el Kirguizstan de donar-nos la benvinguda.
Allotjament a Mountain View Hot Spring Resort. Sopar lliure.

Hi ha dies en un viatge que estan dissenyats per no fer res. O més ben dit: per fer el més difícil de tot, parar. Després del vol, del jet-lag i de la primera presa de contacte amb Bixkek, avui el viatge demana allò que la cultura nòmada sempre ha sabut: que hi ha un temps per moure’s i un temps per contemplar.
La caminada cap a la cascada d’Alamedin no és una activitat esportiva: és un primer diàleg amb el Tian Shan, la serralada que vertebra tot el país i que els kirguisos consideren gairebé un ésser viu. Caminarem pel congost entre boscos i riu, sense pressa, deixant que el paisatge faci la seva feina. Dinar al restaurant 12 Kaminov, un lloc amb xemeneies reials, vistes al riu i el silenci que només dona la muntanya.
A la tarda, trasllat al complex de iurtes Supara Chunkurchak. I aquí arriba un dels moments més significatius del viatge, encara que no ho sembli: la nostra primera nit en una iurta. La iurta —tunduk en kirguis— no és una tenda de campanya pintoresca. És el símbol del Kirguizstan, apareix a la bandera del país. La seva estructura circular representa l’univers; l’obertura del sostre connecta amb el cel. En una cultura nòmada, la llar no es construeix: es munta, es desmunta i s’emporta. Aquesta nit vam dormir dins una cosmovisió.
Tarda lliure per a caminades pels voltants o tir amb arc al complex. Opcional: passeig a cavall (sol·licitar prèviament).

Nota: A l’octubre hi pot haver neu al parc, per la qual cosa es recomana portar bon equipament, especialment botes de trekking i bastons per fer aquestes rutes.

Avui el viatge canvia de registre. Passarem de la contemplació a la història i la història aquí té nom propi: la Ruta de la Seda. Durant segles, aquesta xarxa de camins va connectar la Xina amb la Mediterrània, i per ella no només hi circulaven mercaderies —seda, espècies, pedres precioses— sinó una cosa molt més valuosa: idees. Religions, alfabets, tècniques, cançons. El Kirguizstan era una cruïlla en aquesta xarxa, i la prova està en el que veurem avui.
La Torre de Burana serà la nostra primera trobada física amb la Ruta de la Seda. Aquest minaret del segle XI pertanyia a Balasagun, capital de l’imperi Qarajánid, una civilització turcofóna que va adoptar l’islam i va connectar l’Orient amb Occident. Aquí hi havia una ciutat sencera: milers de persones, caravanes, mercats. Avui només hi ha la torre, unes pedres i el vent de l’estepa. No obstant això, n’hi ha prou per imaginar. Al costat de la torre es disposen els balbals: làpides túrquiques amb cares tallades, d’una espiritualitat anterior a l’islam, xamana, on els morts continuaven vigilant la terra.
Després de tocar la història, la tocarem amb les mans. A casa d’una família local a prop de Tokmok, participarem en un taller de cuina tradicional per aprendre a preparar manty, un dels plats més emblemàtics del Kirguizstan. Amassar, riure i menjar el que hem preparat plegats: cuinar és un llenguatge universal que no necessita traducció. Dinar amb la família.
Continuarem fins al poble de Kochkor. Allotjament a l’hotel. Tarda lliure. Sopar a l’hotel.

Skazka significa «conte de fades» en rus. I és que hi ha paisatges que només es poden explicar com una història que la terra s’explica a si mateixa. El Canó Skazka, a la riba sud del llac Issik Kul, és el primer gran impacte visual del viatge: roques vermelles esculpides per milions d’anys de vent i aigua, amb el blau profund del llac com a teló de fons. Naturalesa en estat pur, sense intervenció humana, explicant la seva pròpia història geològica. Caminada pel canó.
Nota: si plou, l’accés amb vehicle pot ser difícil; caldria caminar 3-5 km fins a l’entrada.

El moment més profund del dia no és a la geologia, sinó a les persones. Al poble de Dzhenish, mestres artesanes ens obriran la porta a un dels aspectes més fascinants de la cultura nòmada: la identitat com a equipatge. En una cultura sense edificis permanents, sense biblioteques, sense fitxers, on es guarda la informació sobre qui ets? Els kirguisos la van codificar a la roba. Els tocats femenins Elechek són una biblioteca teixida: cada forma, cada ornament, cada plec conté informació sobre l’edat, l’estatus i la història de qui el porta. Acompanyats de música nacional amb instruments tradicionals, podreu tastar l’Elechek blanc, que simbolitza la saviesa i la dignitat. Dinar amb la família local.

Karakol, al final del dia, ens regalarà una darrera sorpresa. Aquesta ciutat a l’est de l’Issik Kul, fundada per cosacs a mitjans del segle XIX, és un petit miracle de convivència: visitarem una mesquita islàmica construïda com un temple xinès —sense minaret, amb teulada corbada i dracs—, una Església ortodoxa russa feta completament de fusta sense un sol clau. Tres cultures, tres fes, un mateix poble de muntanya. Això és el que passa quan les civilitzacions es creuen: creen coses que no existien a cap lloc del món.
Tarda i sopar lliure. Allotjament a Karakol.

Després de la intensitat del dia anterior, el viatge demana allò que tota bona música necessita: una pausa. Els nòmades ho sabien bé: després de cada gran desplaçament hi ha un temps per deixar que els ramats pasturin, per reparar la iurta, per mirar l’horitzó sense pressa. Avui farem el mateix.
Matí lliure al campament de Karkará: caminar, respirar, contemplar, o simplement quedar-se a la iurta sense pla. Esmorzar i dinar al campament.
A la tarda, la ruta cap a Bosteri vorejarà la riba nord del Llac Issyk Kul, i el trajecte serà una experiència en si mateix. L’Issik Kul és el desè llac més gran del món per volum, ubicat a 1.608 m sobre el nivell del mar. Les seves aigües salades mai no es congelen malgrat estar envoltat de muntanyes nevades —els científics fa dècades que intenten explicar per què; els kirguisos ho anomenen senzillament «la perla del Tian Shan»—. De vegades la poesia explica millor que la ciència. El blau canviant de l’aigua, les muntanyes que l’abracen, la llum de tardor que ho banya tot en daurat: avui el viatge respira.
Arribada a Bosteri. Allotjament a Baytur Resort. Temps lliure. Sopar per compte propi.

Farà dies que descobrirem com els kirguisos van construir la seva identitat sobre el moviment: les iurtes que es munten i es desmunten, els tocats que expliquen biografies, les cançons que preserven la història, la cuina que es comparteix com a ritual d’hospitalitat. Avui descobrirem que aquest impuls ve de molt més enrere.
Els petròglifs de Cholpon Ata són un temple a l’aire lliure que van deixar els escites i els huns entre els segles IX aC i IV dC. Gravats a la pedra als peus de la serralada de Kunguey Alatoo, amb l’Issik-Kul estenent-se davant seu, són la prova que l’impuls humà més antic —deixar constància que vam ser aquí—té milers d’anys d’història en aquestes terres. Nosaltres fem el mateix viatjant: que el món deixi empremta en nosaltres.

Després, farem una passejada amb llanxa d’una hora per l’Issyk Kul. El llac vist des de dins, envoltats de muntanyes a 360 graus, amb la perspectiva que només dóna l’aigua. Un moment de contemplació pura. Dinar per compte propi.
Trasllat a la Vall de Chon Kemin, la nostra darrera nit fora de Bixkek. Una casa d’hostes local, un sopar compartit, la senzillesa del que és autèntic. Hi ha temps per pujar al mirador panoràmic (2 km, +200 m, 1,5 h anada) o simplement passejar pels voltants del poble. Opcional: piscina finlandesa coberta (pagament al lloc). Sopar i allotjament a casa d’hostes.